Musclo
El musclo, conegut científicament com a Mytilidae, és un mol·lusc que pertany a la família dels bivalves, que viuen molt submergits a la costa. Se’n troben arreu del planeta.
La principal zona de cultiu del musclo a Catalunya és la del delta de l’Ebre.
-
El musclo està format per la closca, que té tres capes: capa prismàtica, capa de nacre irisat i capa periostracum. A més, té dues valves que protegeixen la carn. Finalment, hi ha el peu, que secreta una substància viscosa, anomenada bissus, que li permet enganxar-se a les roques.
-
La millor època per menjar-ne és a l’abril i al maig. A l’estiu, de juny a setembre, també se’n troben i són bons, tot i que, en principi, són els mesos de reproducció d’aquest animal.
-
El més important és fixar-nos que el musclo estigui tancat i no tingui la closca trencada. Així sabrem que és fresc i que està en bones condicions.
-
Els hem de mantenir tancats i evitar que s’assequin, guardant-los embolicats amb un drap o un paper de diari o de cuina humits. També es poden mantenir a la bossa o la malla amb què els hem comprat (si és una bossa, hi haurem de fer forats).
A la nevera, els hem de guardar a la part menys freda, que normalment és el calaix de les verdures, per evitar que es congelin i que després no s’obrin. Pel mateix motiu, si volem congelar-los, primer els hem de cuinar.
El marisc es pot conservar a la nevera un parell o tres de dies, com a màxim.
-
El musclo és ric en aminoàcids de gran valor nutricional. Té pocs sucres i no té greix ni fibra. Tot i que és força ric en colesterol, aquest queda bloquejat pels fitosterols del fitoplàncton amb què s’alimenta. També cal destacar que és ric en potassi (que té efectes diürètics), fòsfor, sodi, calci, ferro, zinc, vitamina A, B i B12, i àcid fòlic.
Els musclos mantenen les seves propietats al•lèrgenes tant si es consumeixen cuits com crus. Normalment l’al·lèrgia es desenvolupa a l’edat adulta i s’identifica per l’aparició d’urticària, i inflamació de diverses zones del cos (habitualment l’aparell digestiu).
-
- Fregits: amb oli d’oliva abundant, arrebossats o en tempura.
- Sofregits: com a part d’un estofat, amb ceba i tomàquet.
- A la crema: bullits i guisats amb crema de llet.
- En escabetx: per conservar-los entre temporades, amb oli i vinagre.
- Al vapor: simplement oberts i amb una mica de llimona.
- Amb arròs: com a complement d’una altra elaboració.