Alimentació Sostenible

Ni un sol cultiu actual és fruit de la ciència moderna. El blat de moro no era sinó una espiga petita i fràgil. Les patates i els tomàquets eren plantes verinoses. Moltes fruites no eren sinó petites baies. Convertir aquestes plantes silvestres a les fonts d’alimentació i gust que avui coneixem ha estat tasca de milions de famílies i comunitats de diversos pobles al llarg de milers d’anys. Les llavors són un bé comú i, fins fa poques dècades, qualsevol intent per restringir la llibertat de reproduir-les hauria estat considerat un absurd, un trencament de les normes bàsiques de la convivència civilitzada. No obstant això, tot comença a canviar el 1961, quan es crea la Unió Internacional per a la Protecció d’Obtencions Vegetals (UPOV) amb l’objectiu de

privatitzar-les.

Per als que negocien aquests tractats, la pagesia que guarda i intercanvia llavor és una competència no desitjada. Per això, criminalitzen els sabers, tècniques i pràctiques de les comunitats camperoles. El mecanisme de privatització s’anomena “drets d’obtentor”. A la pràctica, el que significa és que una companyia de llavors pot prendre llavors de camp d’un agricultor, fer una selecció simple, privatitzar i, després, reclamar la propietat sobre totes les varietats similars. El que seria l’equivalent al fet que, per haver pintat un grafit en un edifici, en reclamessin l’autoria i la propietat. El resultat és que camperoles i camperols acaben per no poder utilitzar la seva pròpia llavor i l’han de comprar -o pagar-ne una regalia- a la companyia que l’ha privatitzat.

En un nombre creixent de països, reproduir una llavor privatitzada i guardar-la per a la temporada següent està absolutament prohibit. Si un agricultor fa servir llavors privatitzades sense permís de la propietat ni d’aquesta varietat, se li pot confiscar i destruir el cultiu, així com la collita i els productes obtinguts. El Conveni UPOV 91 obliga així famílies camperoles i indígenes a seguir la via de la modernització agrícola, desposseint-les d’un bé comú que els ha permès mantenir-se com a productores d’aliments fins ara.

Aquestes regles també erosionen l’agrobiodiversitat, perquè imposen com a acceptables només aquelles varietats que siguin homogènies. Això és molt perillós, especialment per als països més empobrits i per la salut del sòl, ja que la major vulnerabilitat dels cultius que se’n deriva s’intenta compensar amb més productes químics o amb plantes derivades d’enginyeria genètica resistents als plaguicides. Organismes internacionals com la FAO han certificat tant el fracàs de la Revolució Verda com l’emergència de la biodiversitat al nostre planeta. De les deu mil espècies originals, ara en cultivem poc més de 150 i la gran majoria de la humanitat s’alimenta de no més de dotze espècies de plantes. Com podem tenir una dieta diversificada si el 60 % de les nostres calories provenen de només tres cultius: blat, arròs i blat de moro? Si la nostra salut depèn de la diversitat i composició del microbioma, que al seu torn depèn de la diversitat de nutrients continguts dels aliments, com es pot accedir a una dieta diversificada quan l’agricultura es basa en la uniformitat?

El 2016, el 55 % del mercat mundial de llavors estava en mans de cinc grans multinacionals. L’any 1985 era el 10 %. I algunes d’aquestes empreses controlen simultàniament un altre mercat multimilionari, el dels plaguicides. Les recents fusions han agreujat encara més el panorama. Syngenta i ChemChina es van fusionar, Dow Chemical es va fusionar amb Dupont per formar Corteva, mentre que Bayer va adquirir Monsanto. Actualment, quatre empreses controlen més del 60 % del mercat mundial de llavors i el 70 % del mercat d’agroquímics i pesticides. Aquesta concentració inhibeix el sorgiment de models agrícoles alternatius sostenibles i sistemes diversificats de provisió i comerç de llavors.

I ara la nova terra de conquesta són les llavors resistents al canvi climàtic. Es tracta de cultius resistents a la sequera, les inundacions o la sal. Un negoci multimilionari, ja que els esdeveniments extrems són cada vegada més freqüents. Ja hi ha més de 1500 patents de varietats resistents en mans de les corporacions. «La indústria agroquímica i biotecnològica», escriu Vandana Shiva, «està utilitzant les varietats resistents al canvi climàtic desenvolupades pels agricultors mitjançant la cartografia dels seus genomes i després reivindicant els trets seleccionats originalment pels agricultors com els seus propis invents protegits per patents. No es tracta de selecció genètica, sinó de pirateria, o més aviat de biopirateria».

Protegir, preservar i distribuir lliurement les llavors es converteix doncs en una qüestió de supervivència i llibertat que ens afecta a totes. Com assenyala Vandana Shiva, «guardar i reproduir llavors locals s’ha convertit en un imperatiu (…) només així els agricultors poden assegurar els seus mitjans de vida, mentre que els consumidors poden tenir la seguretat nutricional, així com aliments de bon gust i qualitat». A casa nostra, Unió de Pagesos defensa la recuperació total dels drets de la pagesia en les llavors i les plantes. I assenyala la paradoxa que només es permet l’intercanvi d’aquelles varietats inscrites en el registre estatal o en el catàleg europeu, quan la realitat és que «qualsevol varietat reproduïda a les explotacions evoluciona i s’adapta a les característiques del territori», de manera que acaba sent menys uniforme i homogènia, fet que impedeix que es pugui inscriure oficialment. El problema és que aquestes són precisament les llavors «més resilients i, per tant, més interessants per fer una producció més sostenible i adaptada a la crisi climàtica».

Per resistir cal seguir cultivant, guardant, intercanviant, multiplicant i compartint varietats autòctones i ecològiques. Seed Freedom, la Red de Semillas Resembrando e Intercambiando, la Xarxa de Graners o Varietats Locals són espais de referència en aquesta lluita. Si busques llavor autòctona, en pots adquirir a Esporus o Les Refardes, entre d’altres.