Alimentació Sostenible

Joan Benach és investigador i doctor en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – EmploymentConditions Network. Analitzem amb ell els factors estructurals que existeixen entre pobresa i salut i la pandèmia del coronavirus com un greu problema de salut pública que afecta de manera desigual a tothom.

En un dels seus articles, afirma: “La salut no la tria qui vol, sinó qui pot”. Existeix una relació directa entre pobresa i salut?

La pobresa està relacionada amb la salut. Quan diem pobresa ens podem referir a moltes coses, podem parlar d’una privació material, per exemple, no tenir una feina, habitatge, entorn social… però no només és la pobresa la que es relaciona amb la salut. Les desigualtats socials estan associades amb la pobresa.

Avui dia tenim una evidència molt aclaparadora sobre la idea de com pitjor és la situació social, pitjor la situació de salut, però això de vegades no és tan evident. És cert que la gent més benestant està en millor situació gairebé en tots els indicadors de salut i factors de risc i que com pitjor situació social tingui una persona, la seva salut també decreix. No obstant això, la classe mitjana té molt a guanyar amb relació a la seva salut i els factors de risc que hi incideixen.

Posem-ne algun exemple concret. Com es manifesta la desigualtat en salut?

La desigualtat social està directament relacionada amb tota mena de problemes de salut. No és el mateix morir-te de gran als 80 anys que tenir una mort per càncer, infart de miocardi, diabetis o tantes causes associades a la situació social. La major part de la gent posa l’accent final en el problema.

La salut pública depèn de tot un conjunt de factors socials, econòmics, polítics, etcètera, que es tradueixen en un seguit de problemes de salut diferents que canvien en el temps. Em refereixo a factors de risc, per exemple, el tabaquisme. Al principi fumaven més les classes socials més riques fins que es va saber que era perjudicial per a la salut.

Actualment en consumeixen més les persones de classe baixa. També passa amb l’obesitat. Els factors canvien segons el context social, i l’agroindústria sap com aprofitar aquests contextos.

Hi ha patologies més freqüents en persones amb menys recursos econòmics? Si és així, quines són?

De tota mena. Gairebé totes tenen a veure amb aquest patró. Per exemple una persona a l’atur dorm pitjor, té una probabilitat més alta de consumir alcohol, pot tenir més problemes de salut mental i podria arribar a convertir-se en una persona sense sostre. De la mateixa manera, una persona precaritzada té un sou molt baix, problemes d’alimentació, per pagar l’habitatge, potser també familiars… i així podem seguir.

Les persones amb pitjors condicions socials tenen una mortalitat prematura. Això, als països més empobrits, es fa molt evident. Hi ha unes diferències aclaparadores de 30 o 40 anys d’esperança de vida. Però això també passa als nostres barris entre els diversos grups socials.

Quin paper té l’alimentació en aquest vincle? Podem determinar que com més pobresa, pitjor alimentació i, per tant, més problemes de salut?

Sí, sempre tendeix a ser així. L’alimentació és fonamental per a qualsevol ésser humà. A tot el món, entre 800 i 900 milions de persones passen gana o no s’alimenten prou bé. Alhora, entre 1.200 i 1.400 milions de persones tenen obesitat o sobrepès. Aquesta situació pot semblar paradoxal, però no ho és. Qualsevol d’aquests dos extrems porta a problemes de salut molt seriosos.

Les persones que no s’alimenten prou tenen una manca de calories i vitamines, i les que tenen obesitat tenen més tendència a ser diabètics o tenir infarts. Aquest fenomen s’ha produït en poques dècades. Podria dir-se que les causes són genètiques, però és qüestionable que s’hagi canviat un patró general en tan pocs anys. Als països rics les persones més obeses són les més pobres. Als països pobres ha estat a l’inrevés. Això ha canviat.

Les causes no són senzilles. Els nostres entorns, i els nostres contextos socials ens condicionen. Una de les causes importants són els aliments que mengem. Conèixer qui controla la producció d’aliments és clau per entendre com s’ha produït aquesta pandèmia d’obesitat al món que fa que milions de persones a l’any morin de malalties que hi estan relacionades.

Fa uns anys, abans de la covid-19, vostè parlava d’una “pandèmia de l’obesitat”. Normalitzem i acceptem algunes malalties per sobre d’altres?

Sí, tant les malalties que coneixem com les seves causes. La sensibilitat que té la població respecte a aquestes està molt relacionada amb si els mitjans de comunicació en parlen o no, com en el seu moment va passar amb el VIH o el càncer. El punt clau és entendre el que diuen els estudis seriosos i intentar fer una bona divulgació dels problemes de salut, que és un tema que interessa gairebé a tothom. La salut pròpia és un tema molt important.

També interessen molt les causes de la nostra salut. La metàfora que fan servir molts mitjans de comunicació “Està en el teu ADN” és bastant desafortunada, sincerament. Les causes de molts problemes de salut són variades i molt pocs problemes de salut són purament genètics. La immensa majoria de vegades, es dona una interrelació entre el que és social, psicològic, personal, biològic i polític.

S’estima que en els pròxims anys l’obesitat augmentarà un 60% al món. Això vol dir que hem d’entendre les causes estructurals que hi ha darrere d’aquest fenomen. Quan aquestes causes no són biològiques o genètiques, fonamentalment es tracta de problemes lligats a la nutrició o la malnutrició, la fam, l’obesitat, el sobrepès, etcètera. Però el problema mai són les causes personals. És a dir, si jo tinc un amic que té sobrepès, naturalment m’interessa saber les seves circumstàncies personals, però davant una pandèmia no es pot dir que el problema és personal. Amb 40 o 50 anys l’obesitat al món s’ha triplicat, i això vol dir que no podem atribuir-ho a una qüestió individual.

Sovint es convida la població a millorar, de forma individual, els seus hàbits d’alimentació i salut: menja ecològic, fes esport, etcètera. Oblidem, amb aquests missatges, els factors estructurals com la precarietat laboral o la manca d’un habitatge digne?

Per descomptat, perquè això que anomenem “salut pública” són els factors que determinen la nostra salut en l’àmbit social, no només personal. Salut pública és parlar de com vivim, com treballem, com produïm, com consumim, les oportunitats que tenim, etcètera. No és casualitat que la gent de classes més baixes consumeixi menys fruites i vegetals. Una de les causes podria ser dir que es tracta d’un tema cultural, però darrere d’això hi ha altres factors. El mateix passa amb l’alimentació ecològica. La gent sap que hi ha productes ecològics que poden ser més sans que altres, i per tant, tendeix a consumir-los. Ens hem de preguntar quins factors polítics i socioeconòmics hi ha darrere d’aquestes decisions que fan que una persona consumeixi o no ecològic.

Quan un va a un supermercat gairebé tot el que compra pertany a grans multinacionals, de grans corporacions econòmiques i oligopolis. Malgrat que pensem que consumim moltes marques diferents, en realitat són poques empreses les que estan competint per un mercat mundial on hi ha un interès brutal per controlar tot el que té a veure amb l’alimentació. Aquestes empreses i el seu model agroindustrial capitalista és, com diu Chomsky, tirànic. És un model extractiu, mercantil i injust, perquè no dona a tota la població la possibilitat d’alimentar-se bé. A més, lligat a tot això s’afegeix els residus de productes químics que tenen els mateixos aliments. Necessitem un canvi de paradigma, perquè aquestes indústries estan produint un terç dels gasos amb efecte d’hivernacle.

Així, doncs, com podem millorar la salut col·lectiva? Com haurien de ser les polítiques públiques d’alimentació si es tinguessin en compte aquestes desigualtats?

Quan dic que no depèn tant d’una causa individual no dic que no s’hagi de fer un canvi cultural. Però dins aquest canvi cultural, cal entendre també els canvis polítics i econòmics, perquè formen part del canvi. Necessitem una revolució mental, però per canviar no només els nostres hàbits, sinó la realitat social.

Una cosa que s’ha de fer és controlar aquestes grans empreses. Necessitem que no tinguin el poder que tenen. Imagina’t el poder que tenen amb el tema de les taxes de les begudes ensucrades. Fan mans i mànigues per evitar-les. D’altra banda, desenvolupar sistemes d’indústria agroalimentària pròpia, local, de proximitat i ecològica i cooperatives on recuperem totes les tradicions agroalimentàries que s’han perdut, precisament perquè ara venen productes de llocs molt llunyans.

Barcelona és la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible 2021. Què s’hi pot fer, concretament, des de les ciutats?

Les ciutats són molt importants, perquè consumeixen molta energia, i molts productes del món rural s’han de portar a l’urbà. Necessitem ciutats menys complexes, més diversificades, més eficients, més equitatives. Una cosa que hem de fer és donar exemple. Barcelona pot ser un referent internacional en això. Hem d’ensenyar que hi ha alternatives i ho hem de fer com més aviat millor.

Necessitem exemples reals, perquè en política una cosa que cal és que la gent s’adoni que es poden canviar les coses. Si la gent veu que hi ha una altra manera de produir, de consumir aliments més saludables de forma més justa, seran conscients que necessitem aquest canvi. Per fer això caldria aturar els lobbies i els interessos que s’oposen al fet que les coses canviïn. Aquest canvi és imprescindible perquè la situació és insostenible.